La cuca de llum (Vídeo)
Fa 15 anys
Posted in
Paleolitic
El Paleolític és una etapa de la prehistòria caracteritzada per l'ús d'útils de pedra tallada, tot i que, també es feien servir altres matèries primeres orgàniques per construir diversos estris: os, banya, fusta, cuir, fibres vegetals, etc. (Mal conservades i poc conegudes). És el període més llarg de la història de l'ésser humà (de fet abasta un 99% de la mateixa), s'estén des de fa uns 2,5 milions d'anys (a l'Àfrica) fins fa uns 10.000 anys. Etimològicament significa Edat Antiga de la Pedra (παλαιός, Paleos = antic, i λίθος, lithos = pedra), el terme va ser creat per l'arqueòleg John Lubbock el 1865, per oposició al Neolític (edat moderna de la pedra); constituint juntes el que s'anomena Edat de Pedra (s'insisteix en l'elaboració d'estris de pedra per establir l'oposició a l'Edat dels Metalls). L'home del Paleolític era nòmada, és a dir, s'establia en un lloc i es quedava en ell fins a esgotar els recursos naturals.
El paleolític es caracteritza, a grans trets, per la utilització d'instruments gruixuts, pesants, difícils de manejar, mal treballats en la seva majoria. No tenen plena capacitat constructora. eines de pedra tallada, d'aquí el seu nom. Tradicionalment el Paleolític es divideix en tres períodes, el Paleolític Inferior, el Paleolític Mitjà i el Paleolític Superior, a ell se li afegeix un període terminal anomenat Epipaleolític (l'etapa següent al Epipaleolític i anterior al Neolític és el Mesolític).
L'economia era caçadora-recol • lectora molt senzilla, amb ella aconseguien menjar, llenya i materials per a les seves eines, roba o cabanes. La caça era escassament important al principi del Paleolític, predominant la recollida i el carronyeig. A mesura que l'ésser humà progressa física i culturalment la caça va guanyant importància:
• Els primers homínids a penes sabien caçar, especialment els australopitecs i Homo habilis. Vivien de la recollida de vegetals comestibles (tubercles, arrels, escorces i brots tendres, fruites i llavors), de capturar petits animals (insectes, rèptils, rosegadors, pollets, ous ...) i d'animals morts o malalts que trobaven (carronya , sobretot). Eren molt oportunistes.
• Els arcántropos ja caçaven, però el seu veritable base alimentària va seguir sent la recollida i la carronya o les captures oportunistes i amb trampes. De fet, els grans jaciments de Torralba i Ambrona (província de Sòria, Espanya), [3] on els humans tallaven enormes elefants antics (de fins a 20 t de pes), no eren Cazadero, sinó llocs de carronya.
• Els veritables humans caçadors són els neandertals i els humans moderns que, però, mai van deixar de menjar vegetals, petits animals o carronya. La caça gairebé sempre es feia per mitjà de trampes. L'Home de Neandertal i l'home modern també aprendre a pescar mitjançant arpons, xarxes o hams.
No obstant això, mai s'arribava a trencar l'equilibri de l'ecosistema, ja que els caçadors i recol.lectors del Paleolític no eren agressius amb el medi natural, no ho espoliaven ni acumulaven aliment innecessàriament. Al contrari, sovint actuaven com un regulador, eliminant animals vells, malalts o extraviats, fins i tot, reciclant la carronya. La pressió poblacional era escassíssima, la naturalesa proporcionava prou. No es tracta d'idealitzar aquesta manera de vida (com encertadament indica Luis Vitale), sinó que ens adonem que l'ésser humà ha viscut en aquest planeta sense danyar-lo el 99% de la seva existència, i en només l'1 % restant ho està destruint.
El Paleolític és una etapa de la prehistòria caracteritzada per l'ús d'útils de pedra tallada, tot i que, també es feien servir altres matèries primeres orgàniques per construir diversos estris: os, banya, fusta, cuir, fibres vegetals, etc. (Mal conservades i poc conegudes). És el període més llarg de la història de l'ésser humà (de fet abasta un 99% de la mateixa), s'estén des de fa uns 2,5 milions d'anys (a l'Àfrica) fins fa uns 10.000 anys. Etimològicament significa Edat Antiga de la Pedra (παλαιός, Paleos = antic, i λίθος, lithos = pedra), el terme va ser creat per l'arqueòleg John Lubbock el 1865, per oposició al Neolític (edat moderna de la pedra); constituint juntes el que s'anomena Edat de Pedra (s'insisteix en l'elaboració d'estris de pedra per establir l'oposició a l'Edat dels Metalls). L'home del Paleolític era nòmada, és a dir, s'establia en un lloc i es quedava en ell fins a esgotar els recursos naturals.
El paleolític es caracteritza, a grans trets, per la utilització d'instruments gruixuts, pesants, difícils de manejar, mal treballats en la seva majoria. No tenen plena capacitat constructora. eines de pedra tallada, d'aquí el seu nom. Tradicionalment el Paleolític es divideix en tres períodes, el Paleolític Inferior, el Paleolític Mitjà i el Paleolític Superior, a ell se li afegeix un període terminal anomenat Epipaleolític (l'etapa següent al Epipaleolític i anterior al Neolític és el Mesolític).
L'economia era caçadora-recol • lectora molt senzilla, amb ella aconseguien menjar, llenya i materials per a les seves eines, roba o cabanes. La caça era escassament important al principi del Paleolític, predominant la recollida i el carronyeig. A mesura que l'ésser humà progressa física i culturalment la caça va guanyant importància:
• Els primers homínids a penes sabien caçar, especialment els australopitecs i Homo habilis. Vivien de la recollida de vegetals comestibles (tubercles, arrels, escorces i brots tendres, fruites i llavors), de capturar petits animals (insectes, rèptils, rosegadors, pollets, ous ...) i d'animals morts o malalts que trobaven (carronya , sobretot). Eren molt oportunistes.
• Els arcántropos ja caçaven, però el seu veritable base alimentària va seguir sent la recollida i la carronya o les captures oportunistes i amb trampes. De fet, els grans jaciments de Torralba i Ambrona (província de Sòria, Espanya), [3] on els humans tallaven enormes elefants antics (de fins a 20 t de pes), no eren Cazadero, sinó llocs de carronya.
• Els veritables humans caçadors són els neandertals i els humans moderns que, però, mai van deixar de menjar vegetals, petits animals o carronya. La caça gairebé sempre es feia per mitjà de trampes. L'Home de Neandertal i l'home modern també aprendre a pescar mitjançant arpons, xarxes o hams.
No obstant això, mai s'arribava a trencar l'equilibri de l'ecosistema, ja que els caçadors i recol.lectors del Paleolític no eren agressius amb el medi natural, no ho espoliaven ni acumulaven aliment innecessàriament. Al contrari, sovint actuaven com un regulador, eliminant animals vells, malalts o extraviats, fins i tot, reciclant la carronya. La pressió poblacional era escassíssima, la naturalesa proporcionava prou. No es tracta d'idealitzar aquesta manera de vida (com encertadament indica Luis Vitale), sinó que ens adonem que l'ésser humà ha viscut en aquest planeta sense danyar-lo el 99% de la seva existència, i en només l'1 % restant ho està destruint.
Posted in
NEOLITIC
Fase de la prehistòria que segueix el mesolític. El nom (del grec νεoς, 'nou', i λiθος, 'pedra'), creat per J.Lubbock el 1865, volia indicar l'aparició d'una nova tècnica de treballar la pedra: el poliment. Bé que això sigui cert, modernament hom pensa que les innovacions tècniques resten subordinades a l'existència d'unes noves relacions entre l'home i el seu entorn. Per això, el neolític pot ésser definit com la fase del desenvolupament econòmic i tècnic de certes societats, en la qual s'aconsegueix de substituir, a través de fases intermèdies (mesolític), les formes de subsistència depredadores del paleolític per una economia de producció, és a dir, el pas de l'economia destructiva i parasitària a la constructiva. Fins aquest moment l'home vivia de la caça, la pesca i la recol•lecció, en petites col•lectivitats que es desplaçaven contínuament cercant les fonts d'alimentació. El descobriment de mitjans per a controlar i desenvolupar aquestes fonts (l'agricultura i la domesticació d'animals) modificà profundament la vida de l'home i el convertí en sedentari. S'instal•là de primer en petits poblats, que en zones propícies donaren lloc al naixement de l'urbanisme, construint veritables ciutats fortificades. L'extraordinària profunditat del canvi econòmic, social i fins i tot religiós que representa aquest moment féu que el terme de "revolta neolítica", creat per V.Gordon Childe, fos inicialment acceptat. Actualment hom qüestiona el terme revolta, atès que descobriments posteriors atribueixen, a nombrosos dels canvis produïts, processos temporalment i espacialment asincrònics. Hom ha de cercar l'origen del neolític en l'explotació intensiva de certes plantes i de certs animals, en zones propícies en les quals aquests recursos es trobessin en estat salvatge . Hi ha diversos centres en els quals, independentment, aparegueren aquestes noves formes de vida. Hom pot afirmar amb seguretat que el Pròxim Orient (de Síria al Sinaí i al golf Pèrsic, incloent-hi l'Iran occidental, el Turkmenistan, Anatòlia i Tràcia) i la península balcànica, als VIII-VII mil•lennis aC (i Mesoamèrica als III-II) constituïren centres primaris d'aparició del neolític, des dels quals es difongué a grans zones de la Terra. Els primers i més importants establiments neolítics es troben al Pròxim Orient i a la península balcànica. La primera fase (VIII-VII mil•lennis) és la denominada "neolític preceràmic", car encara no ha aparegut aquesta tècnica, i és representada per jaciments tan importants com Jarmo (Iraq), Ras Šamra (Síria), Jericó (Palestina), Çatal Hüyük i Haçilar (Anatòlia) i Sesklo (Tessàlia), que constitueixen veritables ciutats, algunes d'elles emmurallades. La indústria lítica segueix en general els tipus mesolítics; apareixen els instruments de pedra polida; els recipients són de pedra, de fusta o de cistelleria; hi ha figuretes femenines i zoomorfes, de pedra o d'argila, relacionades probablement amb cultes, i existeix en algun poblat el culte al crani. També es troben sitges per a guardar-hi els cereals, la qual cosa demostra una intensiva explotació d'aquestes plantes, i nombroses restes òssies demostren l'existència d'animals domèstics, en especial ovins i bovins. En el VI mil•lenni apareix la ceràmica, la qual des del començament mostra una gran varietat de tipus i de decoracions, que serveixen per a distingir les diferents cultures, les més característiques de les quals són representades pels poblats de Jericó, Hassuna (Iraq), Çatal Hüyük, i Sesklo i Dimini (Tessàlia). Des del Pròxim Orient i la península balcànica, el neolític s'estengué cap al nord d'Àfrica i cap a l'Europa central (cultures de Starcevo-Körös, Lengyel, Roessen, etc.), i arribà el V mil•lenni, pels camins del Danubi i per la Mediterrània, a l'Europa occidental, on es produí una gran diversificació cultural, que donà lloc, a la Mediterrània occidental, a una primera cultura bastant uniforme, denominada "de la ceràmica impresa", i posteriorment a diverses formes locals, com el Chassey al SE de França, les cultures de Capri, Matera, Diana, etc., a Itàlia, i la peculiar cultura catalana dels "sepulcres de fossa", que constituí l'última fase del neolític als Països Catalans. Al final del III mil•lenni, l'Europa occidental entrà ja en l'edat dels metalls, cosa que, al Pròxim Orient, s'havia esdevingut el mil•lenni anterior.
Fase de la prehistòria que segueix el mesolític. El nom (del grec νεoς, 'nou', i λiθος, 'pedra'), creat per J.Lubbock el 1865, volia indicar l'aparició d'una nova tècnica de treballar la pedra: el poliment. Bé que això sigui cert, modernament hom pensa que les innovacions tècniques resten subordinades a l'existència d'unes noves relacions entre l'home i el seu entorn. Per això, el neolític pot ésser definit com la fase del desenvolupament econòmic i tècnic de certes societats, en la qual s'aconsegueix de substituir, a través de fases intermèdies (mesolític), les formes de subsistència depredadores del paleolític per una economia de producció, és a dir, el pas de l'economia destructiva i parasitària a la constructiva. Fins aquest moment l'home vivia de la caça, la pesca i la recol•lecció, en petites col•lectivitats que es desplaçaven contínuament cercant les fonts d'alimentació. El descobriment de mitjans per a controlar i desenvolupar aquestes fonts (l'agricultura i la domesticació d'animals) modificà profundament la vida de l'home i el convertí en sedentari. S'instal•là de primer en petits poblats, que en zones propícies donaren lloc al naixement de l'urbanisme, construint veritables ciutats fortificades. L'extraordinària profunditat del canvi econòmic, social i fins i tot religiós que representa aquest moment féu que el terme de "revolta neolítica", creat per V.Gordon Childe, fos inicialment acceptat. Actualment hom qüestiona el terme revolta, atès que descobriments posteriors atribueixen, a nombrosos dels canvis produïts, processos temporalment i espacialment asincrònics. Hom ha de cercar l'origen del neolític en l'explotació intensiva de certes plantes i de certs animals, en zones propícies en les quals aquests recursos es trobessin en estat salvatge . Hi ha diversos centres en els quals, independentment, aparegueren aquestes noves formes de vida. Hom pot afirmar amb seguretat que el Pròxim Orient (de Síria al Sinaí i al golf Pèrsic, incloent-hi l'Iran occidental, el Turkmenistan, Anatòlia i Tràcia) i la península balcànica, als VIII-VII mil•lennis aC (i Mesoamèrica als III-II) constituïren centres primaris d'aparició del neolític, des dels quals es difongué a grans zones de la Terra. Els primers i més importants establiments neolítics es troben al Pròxim Orient i a la península balcànica. La primera fase (VIII-VII mil•lennis) és la denominada "neolític preceràmic", car encara no ha aparegut aquesta tècnica, i és representada per jaciments tan importants com Jarmo (Iraq), Ras Šamra (Síria), Jericó (Palestina), Çatal Hüyük i Haçilar (Anatòlia) i Sesklo (Tessàlia), que constitueixen veritables ciutats, algunes d'elles emmurallades. La indústria lítica segueix en general els tipus mesolítics; apareixen els instruments de pedra polida; els recipients són de pedra, de fusta o de cistelleria; hi ha figuretes femenines i zoomorfes, de pedra o d'argila, relacionades probablement amb cultes, i existeix en algun poblat el culte al crani. També es troben sitges per a guardar-hi els cereals, la qual cosa demostra una intensiva explotació d'aquestes plantes, i nombroses restes òssies demostren l'existència d'animals domèstics, en especial ovins i bovins. En el VI mil•lenni apareix la ceràmica, la qual des del començament mostra una gran varietat de tipus i de decoracions, que serveixen per a distingir les diferents cultures, les més característiques de les quals són representades pels poblats de Jericó, Hassuna (Iraq), Çatal Hüyük, i Sesklo i Dimini (Tessàlia). Des del Pròxim Orient i la península balcànica, el neolític s'estengué cap al nord d'Àfrica i cap a l'Europa central (cultures de Starcevo-Körös, Lengyel, Roessen, etc.), i arribà el V mil•lenni, pels camins del Danubi i per la Mediterrània, a l'Europa occidental, on es produí una gran diversificació cultural, que donà lloc, a la Mediterrània occidental, a una primera cultura bastant uniforme, denominada "de la ceràmica impresa", i posteriorment a diverses formes locals, com el Chassey al SE de França, les cultures de Capri, Matera, Diana, etc., a Itàlia, i la peculiar cultura catalana dels "sepulcres de fossa", que constituí l'última fase del neolític als Països Catalans. Al final del III mil•lenni, l'Europa occidental entrà ja en l'edat dels metalls, cosa que, al Pròxim Orient, s'havia esdevingut el mil•lenni anterior.
Posted in
Edat dels metalls
Una de les grans divisions de la prehistòria, que inclou les edats del bronze i del ferro i que hom utilitza, sobretot, en contraposició amb l'edat de la pedra. Dins la prehistòria catalana, l'edat dels metalls es pot dividir en dues grans etapes. La primera, fins a la introducció del ferro, ocupa tot el segon mil•lenni aC i l'inici del primer, i es pot identificar per l'ús del coure, primer, i tot seguit del bronze. Correspon a la fase eneolítica (equivalent a la civilització megalítica), entre poc abans del 2000 i el 1500 aC i l'edat del bronze, particularment destacada al País Valencià. A Menorca, la fase del bronze antic, amb covetes sepulcrals artificials, correspon a la primera etapa del coneixement del coure i del bronze a les Illes. El ferro fou introduït d'una manera sistemàtica, de manera que fins aleshores no començà l'autèntica edat del ferro a tota l'àrea dels Països Catalans, tant al sector continental com a les Illes.
Una de les grans divisions de la prehistòria, que inclou les edats del bronze i del ferro i que hom utilitza, sobretot, en contraposició amb l'edat de la pedra. Dins la prehistòria catalana, l'edat dels metalls es pot dividir en dues grans etapes. La primera, fins a la introducció del ferro, ocupa tot el segon mil•lenni aC i l'inici del primer, i es pot identificar per l'ús del coure, primer, i tot seguit del bronze. Correspon a la fase eneolítica (equivalent a la civilització megalítica), entre poc abans del 2000 i el 1500 aC i l'edat del bronze, particularment destacada al País Valencià. A Menorca, la fase del bronze antic, amb covetes sepulcrals artificials, correspon a la primera etapa del coneixement del coure i del bronze a les Illes. El ferro fou introduït d'una manera sistemàtica, de manera que fins aleshores no començà l'autèntica edat del ferro a tota l'àrea dels Països Catalans, tant al sector continental com a les Illes.
