Història

2010-04-27T03:49:00.001-07:00

Fus cronològic de l'història

2010-04-26T00:37:00.000-07:00

2010-04-16T01:05:00.000-07:00

PREHISTÒRIA

2010-01-01T10:55:00.000-08:00

Paleolitic

El Paleolític és una etapa de la prehistòria caracteritzada per l'ús d'útils de pedra tallada, tot i que, també es feien servir altres matèries primeres orgàniques per construir diversos estris: os, banya, fusta, cuir, fibres vegetals, etc. (Mal conservades i poc conegudes). És el període més llarg de la història de l'ésser humà (de fet abasta un 99% de la mateixa), s'estén des de fa uns 2,5 milions d'anys (a l'Àfrica) fins fa uns 10.000 anys. Etimològicament significa Edat Antiga de la Pedra (παλαιός, Paleos = antic, i λίθος, lithos = pedra), el terme va ser creat per l'arqueòleg John Lubbock el 1865, per oposició al Neolític (edat moderna de la pedra); constituint juntes el que s'anomena Edat de Pedra (s'insisteix en l'elaboració d'estris de pedra per establir l'oposició a l'Edat dels Metalls). L'home del Paleolític era nòmada, és a dir, s'establia en un lloc i es quedava en ell fins a esgotar els recursos naturals.
El paleolític es caracteritza, a grans trets, per la utilització d'instruments gruixuts, pesants, difícils de manejar, mal treballats en la seva majoria. No tenen plena capacitat constructora. eines de pedra tallada, d'aquí el seu nom. Tradicionalment el Paleolític es divideix en tres períodes, el Paleolític Inferior, el Paleolític Mitjà i el Paleolític Superior, a ell se li afegeix un període terminal anomenat Epipaleolític (l'etapa següent al Epipaleolític i anterior al Neolític és el Mesolític).
L'economia era caçadora-recol • lectora molt senzilla, amb ella aconseguien menjar, llenya i materials per a les seves eines, roba o cabanes. La caça era escassament important al principi del Paleolític, predominant la recollida i el carronyeig. A mesura que l'ésser humà progressa física i culturalment la caça va guanyant importància:

• Els primers homínids a penes sabien caçar, especialment els australopitecs i Homo habilis. Vivien de la recollida de vegetals comestibles (tubercles, arrels, escorces i brots tendres, fruites i llavors), de capturar petits animals (insectes, rèptils, rosegadors, pollets, ous ...) i d'animals morts o malalts que trobaven (carronya , sobretot). Eren molt oportunistes.

• Els arcántropos ja caçaven, però el seu veritable base alimentària va seguir sent la recollida i la carronya o les captures oportunistes i amb trampes. De fet, els grans jaciments de Torralba i Ambrona (província de Sòria, Espanya), [3] on els humans tallaven enormes elefants antics (de fins a 20 t de pes), no eren Cazadero, sinó llocs de carronya.

• Els veritables humans caçadors són els neandertals i els humans moderns que, però, mai van deixar de menjar vegetals, petits animals o carronya. La caça gairebé sempre es feia per mitjà de trampes. L'Home de Neandertal i l'home modern també aprendre a pescar mitjançant arpons, xarxes o hams.
No obstant això, mai s'arribava a trencar l'equilibri de l'ecosistema, ja que els caçadors i recol.lectors del Paleolític no eren agressius amb el medi natural, no ho espoliaven ni acumulaven aliment innecessàriament. Al contrari, sovint actuaven com un regulador, eliminant animals vells, malalts o extraviats, fins i tot, reciclant la carronya. La pressió poblacional era escassíssima, la naturalesa proporcionava prou. No es tracta d'idealitzar aquesta manera de vida (com encertadament indica Luis Vitale), sinó que ens adonem que l'ésser humà ha viscut en aquest planeta sense danyar-lo el 99% de la seva existència, i en només l'1 % restant ho està destruint.

2010-01-01T04:08:00.000-08:00

NEOLITIC

Fase de la prehistòria que segueix el mesolític. El nom (del grec νεoς, 'nou', i λiθος, 'pedra'), creat per J.Lubbock el 1865, volia indicar l'aparició d'una nova tècnica de treballar la pedra: el poliment. Bé que això sigui cert, modernament hom pensa que les innovacions tècniques resten subordinades a l'existència d'unes noves relacions entre l'home i el seu entorn. Per això, el neolític pot ésser definit com la fase del desenvolupament econòmic i tècnic de certes societats, en la qual s'aconsegueix de substituir, a través de fases intermèdies (mesolític), les formes de subsistència depredadores del paleolític per una economia de producció, és a dir, el pas de l'economia destructiva i parasitària a la constructiva. Fins aquest moment l'home vivia de la caça, la pesca i la recol•lecció, en petites col•lectivitats que es desplaçaven contínuament cercant les fonts d'alimentació. El descobriment de mitjans per a controlar i desenvolupar aquestes fonts (l'agricultura i la domesticació d'animals) modificà profundament la vida de l'home i el convertí en sedentari. S'instal•là de primer en petits poblats, que en zones propícies donaren lloc al naixement de l'urbanisme, construint veritables ciutats fortificades. L'extraordinària profunditat del canvi econòmic, social i fins i tot religiós que representa aquest moment féu que el terme de "revolta neolítica", creat per V.Gordon Childe, fos inicialment acceptat. Actualment hom qüestiona el terme revolta, atès que descobriments posteriors atribueixen, a nombrosos dels canvis produïts, processos temporalment i espacialment asincrònics. Hom ha de cercar l'origen del neolític en l'explotació intensiva de certes plantes i de certs animals, en zones propícies en les quals aquests recursos es trobessin en estat salvatge . Hi ha diversos centres en els quals, independentment, aparegueren aquestes noves formes de vida. Hom pot afirmar amb seguretat que el Pròxim Orient (de Síria al Sinaí i al golf Pèrsic, incloent-hi l'Iran occidental, el Turkmenistan, Anatòlia i Tràcia) i la península balcànica, als VIII-VII mil•lennis aC (i Mesoamèrica als III-II) constituïren centres primaris d'aparició del neolític, des dels quals es difongué a grans zones de la Terra. Els primers i més importants establiments neolítics es troben al Pròxim Orient i a la península balcànica. La primera fase (VIII-VII mil•lennis) és la denominada "neolític preceràmic", car encara no ha aparegut aquesta tècnica, i és representada per jaciments tan importants com Jarmo (Iraq), Ras Šamra (Síria), Jericó (Palestina), Çatal Hüyük i Haçilar (Anatòlia) i Sesklo (Tessàlia), que constitueixen veritables ciutats, algunes d'elles emmurallades. La indústria lítica segueix en general els tipus mesolítics; apareixen els instruments de pedra polida; els recipients són de pedra, de fusta o de cistelleria; hi ha figuretes femenines i zoomorfes, de pedra o d'argila, relacionades probablement amb cultes, i existeix en algun poblat el culte al crani. També es troben sitges per a guardar-hi els cereals, la qual cosa demostra una intensiva explotació d'aquestes plantes, i nombroses restes òssies demostren l'existència d'animals domèstics, en especial ovins i bovins. En el VI mil•lenni apareix la ceràmica, la qual des del començament mostra una gran varietat de tipus i de decoracions, que serveixen per a distingir les diferents cultures, les més característiques de les quals són representades pels poblats de Jericó, Hassuna (Iraq), Çatal Hüyük, i Sesklo i Dimini (Tessàlia). Des del Pròxim Orient i la península balcànica, el neolític s'estengué cap al nord d'Àfrica i cap a l'Europa central (cultures de Starcevo-Körös, Lengyel, Roessen, etc.), i arribà el V mil•lenni, pels camins del Danubi i per la Mediterrània, a l'Europa occidental, on es produí una gran diversificació cultural, que donà lloc, a la Mediterrània occidental, a una primera cultura bastant uniforme, denominada "de la ceràmica impresa", i posteriorment a diverses formes locals, com el Chassey al SE de França, les cultures de Capri, Matera, Diana, etc., a Itàlia, i la peculiar cultura catalana dels "sepulcres de fossa", que constituí l'última fase del neolític als Països Catalans. Al final del III mil•lenni, l'Europa occidental entrà ja en l'edat dels metalls, cosa que, al Pròxim Orient, s'havia esdevingut el mil•lenni anterior.

2009-12-20T04:14:00.000-08:00

Edat dels metalls

Una de les grans divisions de la prehistòria, que inclou les edats del bronze i del ferro i que hom utilitza, sobretot, en contraposició amb l'edat de la pedra. Dins la prehistòria catalana, l'edat dels metalls es pot dividir en dues grans etapes. La primera, fins a la introducció del ferro, ocupa tot el segon mil•lenni aC i l'inici del primer, i es pot identificar per l'ús del coure, primer, i tot seguit del bronze. Correspon a la fase eneolítica (equivalent a la civilització megalítica), entre poc abans del 2000 i el 1500 aC i l'edat del bronze, particularment destacada al País Valencià. A Menorca, la fase del bronze antic, amb covetes sepulcrals artificials, correspon a la primera etapa del coneixement del coure i del bronze a les Illes. El ferro fou introduït d'una manera sistemàtica, de manera que fins aleshores no començà l'autèntica edat del ferro a tota l'àrea dels Països Catalans, tant al sector continental com a les Illes.

2009-12-19T04:25:00.000-08:00

Prehistòria

View more presentations from penedeoro.

Edat Antiga

2009-12-18T01:09:00.000-08:00

L'antiguitat clàssica és un terme general per referir-se a un període cultural històric del Mediterrani que va començar amb la primera poesia grega de la qual es té constància (Homer, el segle VI aC) i continuà fins a la caiguda de l'Imperi Romà d'Occident (el segle V dC), que acabaria amb la dissolució de la cultura clàssica i el començament de l'Edat mitjana.
L'edat antiga o antiguitat és el període de la història entre el naixement de l'escriptura i la caiguda de l'imperi Romà el 476, que marca l'inici de l'Edat mitjana.

El desenvolupament varia moltíssim en funció de la regió estudiada, però a grans trets es pot caracteritzar com l'època de l'especialització social, del naixement de la majoria de ciències i arts actuals i d'una enorme expansió demogràfica que va portar a crear grans imperis.

L'Edat antiga conté dues èpoques :

1- Antic Orient, amb l'auge de les primeres civilitzacions a l'Extrem Orient
A l'Antic Orient és on va sorgir l'escriptura i, amb ella, la Història pròpiament dita. La cultura es va centrar sobretot a les valls dels grans rius de l'Àsia i al Nil a Àfrica.
Tant els països de l'Extrem Orient com els del Pròxim Orient van desenvolupar una gran varietat de cultures, amb molts idiomes i sistemes d'escriptura, religions, sistemes polítics, etc.
2- Antiguitat Clàssica, amb el predomini de l'Antiga Grècia i Roma.
L'antiguitat clàssica o Món Grecoromà va significar l'origen d'Occident, en contraposició a l'Orient que havia prevalgut fins llavors. Els grecs i els romans van rebre les influències dels pobles més antics i les van elaborar per fer-ne una creació original.
Encara que la cultura grega va començar abans, la importància política de l'Antiga Grècia és resultat de la victòria sobre l'Imperi Persa en les Guerres Mèdiques. Més tard, amb les conquestes d'Alexandre el Gran, la cultura grega es va escampar per gran part de l'Orient Pròxim, i fins i tot va influir una mica en els països de l'Extrem Orient. Després, els romans van dominar Europa Occidental van conquerir Grècia i la costa mediterrània de l'Orient Pròxim, a més de nous territoris al nord dels Alps.
E aquest periòde de temps, el règim polític més abundant és la monarquia. També, sorgeix el comerç com a tal, amb l’aparició de la moneda i de les grans rutes d’intercanvi.

2009-12-17T00:31:00.000-08:00

Mitologia grega:

Origens:

La mitologia grega, en el seu període més important, es va desenvolupar al segle VIII a. C. Té diversos trets distintius, com per exemple, els déus s'assemblen exteriorment als éssers humans i revelen, igual que ells, sentiments. Els grecs creien que els déus havien triat la muntanya Olimp, en una regió de Grècia anomenada Tessàlia, com la seva residència. En l'Olimp, els déus formaven una societat organitzada en termes d'autoritat i poders, es movien amb total llibertat i formaven tres grups que controlaven dos poders: el cel o firmament, el mar i la terra. Van ser tres les col.leccions clàssiques de mites: La Teogonia d'Hesíode i la Ilíada i l'Odissea d'Homer. Aquest material es basa en la Teogonia d'Hesíode. La teogonia és una mena de sistematització de les confuses tradicions anteriors, en ella el mite és el tema dominant. Però, què és el mite? Molt s'ha escrit tractant de donar una exacta definició; l'únic cert és que el mite és una forma especial de pensament que permet a l'home interactuar amb el seu espai natural i d'aquesta manera també reconèixer com a part d'una comunitat específica. És un greu error considerar que el mite és una manera de pensament reservat a les societats "primitives". El mite és i ha estat sempre la defensa espontània de l'esperit humà davant d'un món ininteligible i hostil. L'anterior reflexió ens portaria a afirmar que en el mite es troba l'origen de les religions, però cal considerar que els "esperits" dels boscos, de la llum, de les aigües, no són divinitats, sinó només presències capaços d'actuar en dominis sobre els quals l'home no té cap poder. El mite grec està en estreta relació amb la religió, però no arriba a confondre's amb ella. Malgrat tota la confusió que presideix la conformació de la mitologia grega, aquesta immersa matèria va arribar a classificar i ordenar.

Segons Hesíode, al començament no hi ha res més que espai, res orgànic, res que pugui ser descrit. Després, després d'aquest buit, es dibuixa la primera de les realitats, que limita i comença a donar-li un sentit: la Terra, Gea (Tellus) la base segura de tot el que al món ja es trobava dividit, ja que sota la Terra seguia existint un espai buit on tot era Caos (Chaos). Aquest Caos engendra el Èreb, el vast espai subjacent, que més tard tindran el seu lloc els inferns. En el buit situat per sobre de la Terra, instal aquesta al seu primogènit, Urà (el Cel), que emana d'ella. Al mateix temps que es dóna aquesta divisió orgànica de l'univers, té lloc el naixement d'Eros (Cupido), l'Amor, que és aquí el principi abstracte del Desig, i no encara el petit déu maligne, pervers i alat. En els orígens mateixos de la creació de l'univers, era imprescindible crear l'Amor, aquest és el motor universal, és qui provoca les unions del principi còsmic, els engendrament que ni la imaginació concep. Erebus, fill de Caos, va tenir un germà anomenat Nit. No obstant això Gea, després d'haver engendrat a Urà, va donar a llum a les Muntanyes i les Nimfes (dríada o Nereida), que en aquell moment són genis de les Muntanyes. A Gea també correspon la maternitat de Pontos (el Mar, principi masculí, l'Ona poderosa). La deessa Nit engendra dos fills: Èter i Dia El primer és la clara i pura llum que s'endevina en les més altes regions de l'atmosfera, la llum dels déus. Per la seva part el dia, lumina als mortals, i alterna amb la seva mare la Nit.

Generació dels titans:

Urà i Gea adquireixen preeminència, d'ells neixen dotze fills, els Titans i les titànica. Els Titans són sis: Oceà, el gran, després Ceos, nens, Hiperió, Iapeto i, finalment, Cronos (Saturn). Sis germanes, les titàniques: Tia, Rea (Cíbiles), Temis, Mnemosine, Febe i Tetis. Alguns d'aquests noms responen a funcions particulars dins del món, així, Temis, per exemple és la Justícia, Mnemosine és la memòria, que garanteix la durada del món, no gràcies al temps sinó a l'alternança entre el dia i la nit. Tetis és una divinitat marina; sembla personificar la fecunditat femenina del Mar Es va casar amb Oceà, i li va donar més de tres mil fills (els rius del món), el seu domicili està situada lluny a l'Oest, al país del Atardecer, tot vermell, que el Sol visita cada dia al baixar del cel. Hiperió (el que viatja a la part alta) casat amb la seva germana Tia, engendra a Helios i Selene (el Sol i la Lluna). La major part dels Titans no existeix més que en la seva descendència: Ceos, unit a la seva germana Febe (la Brillant), engendra a Leto, que més tard serà la mare de Artemisa i de Febus. Nens, amb Euríbia, una de les filles de Gea i del Pontos, pare de Astreu que va ser un dels esposos de l'Aurora (Eos), el gegant Pales, i finalment Perses, que va ser el pare de la deessa Hècate-la senyora de la nit-, deessa de l'Abundància, de la Eloqüència, però també temible maga, hàbil per metamorfosar en gossa, en lloba, a somera, i la estàtua de tres caps s'alçava freqüentment en les cruïlles. Iapeto es va casar amb Clímene, filla d'Oceà i de Tetis, que li va donar quatre fills: Atlante (Atles), el gegant que més tard va ser condemnat a portar sobre les seves espatlles la volta del cel, Menoetio, que també va participar en la revolta contra Zeus, i que per aquesta raó va ser fulminat i submergit en el Tàrtar. El Tità la descendència revesteix gran importància és Cronos. A partir d'ell es desenvolupen les destinacions que porten al poder a la generació divina dels Olímpics. Els Cíclops eren també fills d'Urà i Gea, tres genis de la tempesta: Arges (el fulgor del llampec), Asteropes (els núvols de la tempesta) i Brontes (l'estrèpit del tro), després els Hecatonquirs (els Ciembrazos), tres gegants: Coto, Briareu i Gies. Urà detestava haver estat pare tan prolífic i per això prohibia als seus fills el veure la llum; els obligava a romandre tancats a les profunditats de la Terra. Ja que Urà imposava una contínua fecunditat a la seva companya, aquesta va planejar amb els seus fills grans, la venjança. Cap d'ells va acceptar, excepte el més jove d'ells, Cronos, que odiava al seu pare-no se sap bé per què-. Llavors Gea li va confiar una serp d'acer molt dura i aguda, i quan una nit Urà es va acostar a ella per fecundar un cop més, Cronos que es trobava expectant, li va tallar amb la serp els testicles al seu pare i els va llançar a l'espai. La sang del déu ferit va caure en forma de pluja sobre la terra i el mar, on va engendrar encara altres divinitats. D'aquesta sang que va caure a la terra van sortir les Erínies-Eumènides-: lecto, Tisífone i Megera, les tres Fúries, genis cruels que viuen a les profunditats de l'Infern, on torturen els criminals, els Gegants i una nova generació de Nimfes, les Meliá, o Nimfes dels freixes. Tità Atlas De la sang barrejada amb semen, que va caure sobre el mar, va néixer la deessa Afrodita (Escuma). Amor i el bell Desitjo, la festejar quan va néixer.

Principals divinitats

Després de complir la seva venjança, Cronos es va quedar sol per regnar en el món que amb prou feines es formava. Al voltant d'ell es van formar noves generacions. Nit va engendrar a la Sort, Kere (el Destí) i Thanatos (la mort), també va engendrar el somni i tota la raça dels somnis, així com a Momo, el déu del sarcasme, i al Dolor, ja Nèmesi, que és la venjança dels déus, i castiga en els homes tot acte. Per la seva pròpia fecunditat, Nit va engendrar a les Hespèrides, que són les Nimfes de l'Ocàs. Hi ha tres: Aegle, Eritia i Hesperaretusa: Habiten a l'Extrem Occident, als marges de l'Oceà, no lluny de les illes Afortunades, on resideixen les Ànimes Feliços. Diversos dimonis cruels també són fills de la Nit, Apat (Engany), Filot (Tendresa), Geras (Vellesa), Eris (Discòrdia), que al seu torn va engendrar altres calamitats: Oblit, Fam, Els Dolors, els Combats, els Crims , les querelles, els Discursos mentiders, Anarquia, Desastre, i Jurament (Forca). D'aquesta manera el món es preparava per rebre els homes disponibles mil causes de patiments.

Primera generació:

En unió amb el seu germà la titànica Rea, Cronos va tenir tres filles: Hestia, Demèter i Hera, i tres fills: Hades, Posidó i, finalment, Zeus, l'últim. Una maledicció pesada sobre Cronos, després de destronar el seu pare, havia refusat donar satisfacció a Gea. Per no haver alliberat els seus germans, condemnats a no veure la llum. Gea li va prometre que també ell patiria la sort que havia infligit al seu pare, i que seria destronat pels seus fills. Per prevenir contra aquesta amenaça. Cronos devorava els fills que li donava Rea. Els primers cinc, se'ls va menjar. Però quan va estar a punt de néixer el petit Zeus, Rea va decidir salvar aquest nen. Amb la complicitat de Gea, va trobar un asil en una caverna de Creta, on va donar a llum. Després va prendre una pedra i la va embolicar en bolquers, portant-la a Cronos i dient-li que era el seu fill. Sense saber la veritat, Cronos, va prendre la pedra i se la va menjar. Zeus s'havia salvat al mateix temps que Cronos estava condemnat. Zeus va créixer al antre de Creta, confiat a la custòdia d'una dida, la nimfa Almatea, i de joves guerrers armats de llança i escut, els Curetes. Els Curetes (els joves) dansaven sense descans una dansa guerrera al voltant de la gruta on reposava el nen: feien el major soroll possible, entrexocant les armes i llançant crits de guerra. Tot això amb la finalitat de cobrir el plor de Zeus, impedint que Cronos ho descobrís i s'afanya a devorar-lo. Protegit, Zeus va créixer i va adquirir tota la seva força divina. Va arribar el moment en què havia de complir la promesa de Gea. Zeus tenia llavors per companya a una filla d'Oceà, Metis (Perfídia), que li va donar una droga gràcies a la qual Zeus va poder fer vomitar al seu pare els fills que havia devorat anteriorment. Tots van tornar a veure la llum. Amb aquests aliats, Zeus va atacar Cronos i als Titans, que van ser en auxili d'aquest. La lluita va durar deu anys. Finalment un oracle de Gea va prometre a Zeus la victòria si prenia als éssers monstruosos precipitats abans al Tàrtar per Cronos. Obeint, i realitzant així el vot de Gea, a la qual Cronos havia enganyat, Zeus va alliberar els monstres, que es van convertir en els seus guardians. Aquells monstres van donar als joves déus poderoses armes que figurarien entre els seus atributs futurs. Així és com els tres Ciclops, van forjar per Zeus el tro i el llamp, el mateix que el llampec: i Zeus serà, eternament, el déu del cel tempestuós. També van donar a Hades un casc que tornava invisible a qui el portés, per això va ser el déu del regne invisible, i regnava sobre les ànimes dels difunts. Posidó va rebre un trident màgic, el cop és capaç de trastornar la terra i el mar. Els Olímpics es van distribuir en l'univers. Zeus va obtenir preeminència, i va regnar sobre el cel, Hades es va acontentar amb la part del món situada sota de la terra, és a dir, el món infernal. Posidó va ser el senyor del mar.

Segona generació

En unión con su hermano la Titánida Rea, Cronos tuvo tres hijas: Hestia, Deméter y Hera, y tres hijos: Hades, Poseidón y, finalmente, Zeus, el último. Una maldición pesada sobre Cronos, luego de destronar a su padre, había rehusado dar satisfacción a Gea. Por no haber liberado a sus hermanos, condenados a no ver la luz. Gea le prometió que también él sufriría la suerte que había infligido a su padre, y que sería destronado por sus hijos. Para prevenirse contra esa amenaza. Cronos devoraba los hijos que le daba Rea. Los primeros cinco, se los comió. Pero cuando estuvo a punto de nacer el pequeño Zeus, Rea decidió salvar a ese niño. Con la complicidad de Gea, encontró un asilo en una caverna de Creta, donde dio a luz. Luego tomó una piedra y la envolvió en pañales, llevándosela a Cronos y diciéndole que era su hijo. Sin enterarse de la verdad, Cronos, tomó la piedra y se la comió. Zeus se había salvado al mismo tiempo que Cronos estaba condenado. Zeus creció en el antro de Creta, confiado a la custodia de una nodriza, la ninfa Almatea, y de jóvenes guerreros armados de lanza y escudo, los Curetas. Los Curetas (los jóvenes) danzaban sin descando una danza guerrera en torno a la gruta donde reposaba el niño: hacían el mayor ruido posible, entrechocando las armas y lanzando gritos de guerra. Todo ello con el fin de cubrir el llanto de Zeus, impidiendo que Cronos lo descubriera y se apresurase a devorarlo. Protegido, Zeus creció y adquirió toda su fuerza divina. Llegó el momento en que había de cumplirse la promesa de Gea. Zeus tenía entonces por compañera a una hija de Océano, Metis (Perfidia), que le dio una droga gracias a la cual Zeus pudo hacer vomitar a su padre los hijos que había devorado anteriormente. Todos volvieron a ver la luz. Con estos aliados, Zeus atacó a Cronos y a los Titanes, que fueron en auxilio de éste. La lucha duró diez años. Finalmente un oráculo de Gea prometió a Zeus la victoria si tomaba a los seres monstruosos precipitados antaño en el Tártaro por Cronos. Obedeciendo, y realizando así el voto de Gea, a la que Cronos había engañado, Zeus liberó a los monstruos, que se convirtieron en sus guardianes. Aquellos monstruos dieron a los jóvenes dioses poderosas armas que figurarían entre sus atributos futuros. Así es como los tres Cíclopes, forjaron para Zeus el trueno y el rayo, lo mismo que el relámpago: y Zeus será, eternamente, el dios del cielo tempestuoso. También dieron a Hades un casco que volvía invisible a quien lo llevara, por ello fue el dios del reino invisible, y reinaba sobre las almas de los difuntos. Poseidón recibió un tridente mágico, cuyo golpe es capaz de trastornar la tierra y el mar. Los Olímpicos se distribuyeron en el universo. Zeus obtuvo preeminencia, y reinó sobre el cielo, Hades se contentó con la parte del mundo situada debajo de la tierra, es decir, el mundo infernal. Poseidón fue el señor del mar.

2009-12-16T00:52:00.000-08:00

Deus de la mitologia grega

(4/5)

2009-12-15T04:11:00.000-08:00

Edat mitjana:

L'edat mitjana o medieval, en la història d'Europa, és el període intermedi entre l'edat antiga i l'edat moderna. Per tant, tradicionalment, començà el segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i finalitzà el segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural.

Actualment els historiadors del període prefereixen matisar aquesta ruptura entre l'edat antiga i l'edat mitjana de forma que entre els segles III i VIII se sol parlar d'antiguitat tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en allò econòmic, per la substitució del sistema esclavista pel feudalisme; en allò social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en allò polític per la descomposició de les estructures centralitzades de l'Imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en allò ideològic i cultural per l'absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocèntriques cultures cristianesislàmica (cadascuna en el seu espai).

L'edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: alta edat mitjana (segle V a segle X, sense una clara diferenciació amb l'antiguitat tardana); i baixa edat mitjana (segle XI a segle XV), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la plena edat mitjana (segle XI a segle XIII), i els dos últims segles que van presenciar la crisi de l'edat mitjana (segle XIV i XV).

L'alta edat mitjana es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'Imperi bizantí allargà l'ensulsida de l'imperi Romà d'Occident mentre l'Islam s'estengué fins a Hispània. Entre els segles VIII i X l'Europa cristiana consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de feudalisme marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la noblesa i el clergat; l'autarquia econòmica; l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (vassallàtics quan la relació era entre dos homes lliures, un actuant com a senyor i l'altre de vassall; o de servitud quan era entre un home lliure que actuava de senyor i un altre que renunciava a la seva llibertat: el serf); i una societat teocràtica, on la idea de Déu omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el llatí com a llengua de cultura i d'intercanvi.

La baixa edat mitjana es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les ciutats impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan segle XIV: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'edat moderna europea.

En aquest llarg període de mil anys hi hagué fets i processos molt diferents, diferenciats temporalment i geogràfica, que responien tant a influències mútues amb altres civilitzacions i territoris com a dinàmiques internes. Algunes tingueren una gran projecció cap al futur i foren les bases de l'expansió europea posterior, i del desenvolupament d'una incipient vida urbana i una burgesia que amb el temps desenvoluparien el capitalisme. També sorgiren formes polítiques noves: el califat islàmic, els poders universals de la cristiandat llatina (Pontificat i el Sacre Imperi Romà Germànic), l' Imperi Bizantí i els regnes eslaus integrats en la cristiandat oriental; i en menor escala, tot tipus de ciutats estat, des de les petites ciutats imperials lliures fins a repúbliques italianes que van mantenir imperis marítims (Venècia); i les monarquies feudals, que transformades en un model de monarquia autoritària, prefiguren l'estat modern.

2009-12-14T00:58:00.000-08:00

Samurai

2009-12-14T00:43:00.000-08:00

Samurai

EDAT MODERNA

2009-05-13T00:49:00.000-07:00

La Edad Moderna es el tercero de los periodos históricos en los que se divide tradicionalmente en Occidente la Historia Universal, desde Cristóbal Celarius. En esa perspectiva, la Edad Moderna sería el periodo en que triunfan los valores de la modernidad (el progreso, la comunicación, la razón) frente al periodo anterior, la Edad Media, que el tópico identifica con una Edad Oscura o paréntesis de atraso, aislamiento y oscurantismo. El espíritu de la Edad Moderna buscaría su referente en un pasado anterior, la Edad Antigua identificada como Época Clásica. El paso del tiempo ha ido alejando de tal modo esta época de la presente que suele añadirse una cuarta edad, la Edad Contemporánea, que aunque no sólo no se aparte, sino que intensifica extraordinariamente la tendencia a la modernización, lo hace con características sensiblemente diferentes, fundamentalmente porque significa el momento de triunfo y desarrollo espectacular de las fuerzas económicas y sociales que durante la Edad Moderna se iban gestando lentamente: el capitalismo y la burguesía; y las entidades políticas que lo hacen de forma paralela: la nación y el Estado. En la Edad Moderna se integraron los dos mundos humanos que habían permanecido aislados desde la Prehistoria: el Nuevo Mundo (América) y el Viejo Mundo (Eurasia y África). Cuando se descubra el continente australiano se hablará de Novísimo Mundo. La disciplina historiográfica que la estudia se denomina Historia Moderna, y sus historiadores, "modernistas" (aunque no deben confundirse con los seguidores del modernismo, estilo artístico y literario, y movimiento religioso, de finales del siglo XIX y comienzos del siglo XX). CARACTERITZACIÓ
El carácter más trascendental que trae la Edad Moderna es, sin duda, lo que Ruggiero Romano y Alberto Tenenti denominan «la primera unidad del mundo»: En 1531, al abrirse la nueva Bolsa de Amberes, una inscripción advertía que era in usum negotiatorum cuiuscumque nationis ac linguae: para uso de los hombres de negocios de cualquier nación y lengua. Es en un hecho como éste y en muchos otros de naturaleza semejante, más aún que en los aspectos externos del gigantismo político o económico, donde nos parece que debe buscarse el sentido profundo del período... Ahora se crea una primera unidad del mundo: las técnicas circulan velozmente; los productos y los tipos de alimentación se difunden; la cocina española, el trigo, el carnero, los bovinos se introducen en América; a más o menos largo plazo, el maíz, la patata, el chocolate, los pavos llegan a Europa. En los Balcanes, las pesadas confituras turcas van penetrando lentamente; las bebidas turcas -o la manera turca de prepararlas- se consolidan. Por todas partes, los paisajes cambian: los templos de las religiones de la América precolombina son sustituidos por iglesias católicas, y en las encrucijadas de los caminos de América se levantan ahora cruces; en los Balcanes, los alminares se alzan al lado de las iglesias ortodoxas. Intercambios de técnicas, de culturas, de civilizaciones, de formas artísticas: la rueda -desconocida en América- se introduce en el nuevo mundo; los pintores italianos llegan a las cortes de los sultanes (así, Gentile Bellini termina, en 1480, el finísimo retrato de Mohamed el Conquistador). Una vasta economía mundial extiende sus hilos alrededor del globo: el camino de las monedas del Imperio español, los famosos «reales de a ocho», acuñadas en las casas de moneda americanas, se hace cada vez más largo y, tras el viaje tras atlántico, llegan en pequeñas o grandes etapas hasta el Extremo Oriente, para ser cambiadas por especias, sedas, porcelanas, perlas ... El trigo del Báltico llega hasta la región atlántica de la Península Ibérica, y hacia 1590 entrará masivamente hasta el Mediterráneo; el azúcar, de las islas atlánticas o del Brasil, empieza a llegar en grandes cantidades a los mercados europeos; se democratizan algunos productos -como la pimienta- considerados hasta entonces de lujo o, por lo menos, privilegiados. La modernidad de esta época, en torno a la cual generaciones enteras de historiadores han discutido para captar su presencia en mil aspectos, en mil ideas, se afirma, precisamente, en esta primera unidad del mundo. Pero ésta es aún demasiado frágil: si las líneas de navegación enlazan ya con gran regularidad los distintos continentes, la piratería o las dificultades técnicas de la navegación rompen aquella regularidad; si los sueños imperiales -y unificadores- de un Carlos V parecen, por momentos, hacerse realidad a la luz de las victorias, se desvanecen muy fácilmente en la tristeza de las derrotas… y en las grandes escisiones internas que aparecen en Europa en el plano religioso, o en los gérmenes de …la conciencia nacional que ahora empieza a desarrollarse. Elemento consustancial a la Edad Moderna (especialmente en Europa, primer motor de los cambios) es su carácter transformador, paulatino, dubitativo incluso, pero decisivo, de las estructuras económicas, sociales, políticas e ideológicas propias de la Edad Media. Al contrario de lo que ocurrirá con los cambios revolucionarios propios de la Edad Contemporánea, en que la dinámica histórica se acelera extraordinariamente, en la Edad Moderna la inercia del pasado y el ritmo de los cambios son lentos, propios de los fenómenos de larga duración. Como se indica arriba, no hubo un paso brusco de la Edad Media a la época moderna, sino una transición. Los principales fenómenos históricos asociados a la Modernidad (capitalismo, humanismo, estados nacionales, etcétera) venían preparándose desde mucho antes, aunque fue en el paso de los siglos XV a XVI en donde confluyeron para crear una etapa histórica nueva. Estos cambios se produjeron simultáneamente en varias áreas distintas que se retroalimentaban: en lo económico con el desarrollo del capitalismo; en lo político con el surgimiento de estados nacionales y de los primeros imperios ultramarinos; en lo bélico con los cambios en la estrategia militar derivados del uso de la pólvora; en lo artístico con el Renacimiento, en lo religioso con la Reforma Protestante; en lo filosófico con el Humanismo, el surgimiento de una filosofías secular que reemplazó a la Escolástica medieval y proporcionó un nuevo concepto del hombre y la sociedad; en lo científico con el abandono del magister dixit y el desarrollo de la investigación empírica de la ciencia moderna, que a la larga se interconectará con la tecnología de la Revolución industrial. Ya para el siglo XVII, estos fuerzas disolventes habían cambiado la faz de Europa, sobre todo en su parte noroccidental, aunque estaban aún muy lejos de relegar a los actores sociales tradicionales de la Edad Media (el clero y la nobleza) al papel de meros comparsas de los nuevos protagonistas: el Estado moderno, y la burguesía. Desde una perspectiva materialista, se entiende que este proceso de transformación empezó con el desarrollo de las fuerzas productivas, en un contexto de aumento de la población (con altibajos, desigual en cada continente y aún sometica a la mortalidad catastrófica propia del el Antiguo Régimen demográfico, por lo que no puede compararse a la explosión demográfica de la Edad Contemporánea). Se produce el paso de una economía abrumadoramente agraria y rural, base de un sistema social y político feudal, a otra que sin dejar de serlo mayoritariamente, añadía una nueva dimensión comercial y urbana, base de un sistema político que se va articulando en estados-nación (la monarquía en sus variantes autoritaria, absoluta y en algunos casos parlamentaria); cambio cuyo inicio puede detectarse desde fechas tan tempranas como las de la llamada revolución del siglo XII y que se precipitó con la crisis del siglo XIV, cuando se abre la transición del feudalismo al capitalismo que no se cerrará hasta el siglo XIX. El nuevo actor social que aparece y al que pueden asociarse los nuevos valores ideológicos (el individualismo, el trabajo, el mercado, el progreso ...) fue la burguesía. No obstante, el predominio social de clero y nobleza no es discutido seriamente durante la mayor parte de la Edad, y los valores tradicionales (el honor y la fama de los nobles, la pobreza, obediencia y castidad de los votos monásticos) son los que se imponen como ideología dominante, que justifica la persistencia de una sociedad estamental. Hay historiadores que niegan incluso que la categoría social de clase (definida con criterios económicos) sea aplicable a la sociedad de la Edad Moderna, que prefieren definir como una sociedad de órdenes (definida por el prestigio y las relaciones clientelares).[13] Pero desde una perspectiva más amplia, considerando el periodo en su conjunto, es innegable que poderosas fuerzas, aquéllas en que se basan esos nuevos valores, estaban en conflicto y chocaron, a la velocidad de los continentes, con las grandes estructuras históricas propias de la Edad Media (la Iglesia Católica, el Imperio, los feudos, la servidumbre, el privilegio) y otras que se expandieron durante la Edad Moderna, como la colonia, la esclavitud y el racismo eurocentrista. La Era de las Revoluciones fue un cataclismo final que no se produjo sino cuando se hubo concentrado una energía suficiente. Mientras este conflicto secular se desarrollaba en Europa, la totalidad del mundo, conscientemente o no, fue afectada por la expansión europea. Como se ha visto en Secuenciación, para el mundo extraeuropeo la Edad Moderna significa la irrupción de Europa, en mayor o menor medida según el continente y la civilización, a excepción de una vieja conocida, la islámica, cuyo campeón, el Imperio Turco, se mantuvo durante todo el periodo como su rival geoestratégico. Para América la Edad Moderna significa tanto la irrupción de Europa como la gesta de la independencia que dio origen a los nuevos estados nacionales americanos.PAPER DE LA BURGESIA
Los burgueses, nombre que se dio en la edad media europea a los habitantes de los burgos (los barrios nuevos de las ciudades en expansión), tienen una posición ambigua en la Edad Moderna. Una visión lineal, que tome como punto de llegada la Revolución Burguesa, les buscará emplazándose a sí mismos fuera del sistema feudal, como hombres libres que, en Europa, se hicieron poderosos gracias a la creación de redes comerciales que la abarcaban de norte a sur. Ciudades que habían conseguido una existencia libre entre el imperio y el papado, como Venecia y Génova, crearon verdaderos imperios comerciales. Por su parte, la Hansa dominó la vida económica del Mar Báltico hasta el siglo XVIII. Las ciudades eran islas en el océano feudal, pero el que la burguesía fuera realmente un disolvente del feudalismo, o más bien un testimonio de su dinamismo, al crecer con el excedente que los señores extraen en sus feudos, es un tema que ha discutido extensamente la historiografía.El mismo papel de la ciudad europea durante la Edad Moderna puede considerarse un proceso de larga duración dentro del milenario proceso de urbanización: la creación de una red urbana, preparación necesaria para el cumplimiento de las funciones sociales del mundo industrial moderno. A la línea de meta llegaron con ventaja metrópolis como Londres y París en el siglo XVIII; por el camino quedaron rezagadas, sin capacidad de articular una economía nacional de dimensiones suficientes para el despegue industrial, Lisboa, Sevilla, Madrid, Nápoles, Roma, Viena... y jugando en otra división (no de tamaño, sino funcional) Ciudad de México, Moscú o San Petesburgo, Estambul, Alejandría, El Cairo, Pekin.Aunque la diferencia de posición económica era enorme entre alta burguesía, baja burguesía y plebe empobrecida, no lo estaba en muchos extremos por su condición social: todas eran pueblo llano. La diferenciación entre burguesía y campesinado es aún más significativa, pues fuera de las ciudades es donde vivía la inmensa mayoría de la población, dedicándose a actividades agropecuarias de muy escasa productividad, lo que las condenaba a la invisibilidad histórica: la producción documental, que florece de forma extraordinaria en la Edad Moderna (no sólo con la imprenta, sino con la fiebre burocrática del estado y de los particulares: registros económicos, protocolos notariales...) es esencialmente urbana. Los fondos de los archivos europeos empiezan ya a competir en densidad de fuentes documentales con enorme ventaja frente a los chinos, de milenaria continuidad.También puede verse a la burguesía como un aliado del absolutismo, o como un agregado social sin verdadera conciencia de clase, cuyos individuos prefieren la "traición" que les permite el ennoblecimiento por compra o matrimonio, sobre todo cuando la ideología dominante persigue el lucro y santifica la renta de la tierra.Su papel como agente revolucionario había ocasionado las revueltas populares urbanas de la Edad Media, y continuará vivo pero errático en las de la Edad Moderna, algunas teñidas de ideología religiosa, otras de revuelta antifiscal o incluso de motines de subsistencia.En otros continentes, la caracterización social de una clase definida por su actividad urbana, su identificación con el capital y la condición de no privilegiada, es mucho más problemática. No obstante, se ha aplicado el término en Japón, cuya formación económico social ha sido asimilada al feudalismo, y con muchas más dificultades en China, aunque las interpretaciones de su historia están muy vinculadas a posiciones ideológicas.El mundo islámico tenía desde sus orígenes una fuerte componente comercial, con un desarrollo impresionante de las rutas a larga distancia (navieras y caravaneras), y una artesanía superior a la europea en muchos aspectos, pero el desarrollo de las fuerzas productivas demostró ser menos dinámico, y con éstas la dinámica social. Los mercaderes árabes o el zoco, sin dejar de ser bullicioso y reflejar el descontento popular en periodos de crisis, no estuvieron nunca en condiciones de significar un desafío a las estructuras.América fue desde el comienzo de su colonización una tierra de promisión donde hacer experimentos de ingeniería social. Las reducciones jesuíticas o los peregrinos del Mayflower son casos extremos, siendo el fenómeno más importante la ciudad colonial hispánica, con su urbanismo trazado a cordel a partir de una amplia Plaza Mayor sobre tierras vírgenes o ciudades precolombinas, a veces incluso convirtiéndose en ciudad peregrina, cambiando su emplazamiento por terremotos o condiciones sanitarias. Es posible encontrar la formación de una burguesía en América durante la Edad Moderna, en las colonias británicas del norte, y en los criollos hispanoamericanos, que impulsarán los procesos de independencia y contribuirán decisivamente al final del Antiguo Régimen y la plasmación de los valores de la Edad Contemporánea.Las exploraciones patrocinadas por las monarquías europeas (en Portugal, el caso precoz de Enrique el Navegante), y protagonizadas por personajes como Cristóbal Colón, Juan Caboto, Vasco de Gama o Hernando de Magallanes, se aventuraron en mares desconocidos y llegaron a tierras que eran desconocidas por los europeos, aprovechando una serie de mejoras náuticas: la brújula y la carabela. La relación que el espíritu individualista y la búsqueda la fama pudieran tener con los valores burgueses no es tan clara: no supone ninguna novedad desde tiempos de Marco Polo y tiene posiblemente más relación con el espíritu caballeresco y los valores nobiliarios de la baja edad media.Aprovechando sus descubrimientos, España, Portugal y Holanda primero, y Francia e Inglaterra después, construyeron imperios coloniales, cuyas riquezas, sobre todo la extracción de oro y plata de América, estimularon aún más la acumulación de capital y el desarrollo de la industria y el comercio, aunque a veces más fuera del propio país que dentro, como fue el caso de la castellana, que sufrió las consecuencias de la Revolución de los Precios y una política económica, el mercantilismo paternalista que busca más la protección del consumidor (y de los privilegiados) que la del productor.Fuera de Inglaterra y Holanda, en el siglo XVII, la burguesía tenía un poder económico relativo, y ningún poder político. No sería propio decir que llegó a sus manos ni siquiera cuando reyes como Luis XIV empezaron a llamar a burgueses como ministros de estado, en vez de la vieja aristocracia.El PODER DELS REIS
En Europa Occidental, desde finales de la Edad Media algunas monarquías tienden a la formación de lo que a finales de la Edad Moderna podrá identificarse como estados nacionales, en espacios geográficamente definidos y con mercados unificados de una dimensión adecuada para la modernización económica. Sin llegar a los extremos del nacionalismo del siglo XIX y XX, la identificación de algunas monarquías con un carácter nacional se hace evidente, y se buscan y exageran esos rasgos, que pueden ser las leyes y costumbres tradicionales, la religión o la lengua. En ese sentido van la reivindicación de la lengua vernácula para la corte de Inglaterra (que durante toda la Edad Media hablaba el francés) o la argumentación de Nebrija a los Reyes Católicos en su Gramática Castellana de que, deben imitar a Roma y al latín porque la lengua va con el imperio (originándose una serie de orgullosas defensas del español en actos diplomáticos).
Este proceso no fue ni continuo ni sin altibajos, y no estaba claro en sus comienzos si iba a triunfar la Idea Imperial de Carlos V, el mosaico multinacional dinástico de los Habsburgo o la expansión europea del Imperio otomano. Si en el siglo XVIII parecían fuertemente establecidos los actuales Estados de España, Portugal, Francia, Inglaterra, Suecia, Holanda o Dinamarca, nadie podía haber previsto el destino de Polonia, repartido entre sus vecinos. Los intereses dinásticos de las monarquías eran cambiantes y produjeron a lo largo de la Edad Moderna inacabables intercambios de territorios, por razones bélicas, matrimoniales, sucesorias y diplomáticas, que hacían que las fronteras fueran cambiantes, y con ellas los súbditos.El aumento del poder de los reyes se centró en tres direcciones: eliminación de todo contrapoder dentro del Estado, expansión y simplificación de las fronteras políticas (el concepto de fronteras naturales) en competencia con los demás reyes, y eliminación de estructuras feudales supranacionales (las dos espadas: el Papa y el Emperador).Las monarquías autoritarias intentaron liquidar a toda posible oposición. En el siglo XVI aprovecharon la Reforma Protestante para separarse de la Iglesia Católica (principados alemanes y monarquías escandinavas) o bien para identificarse con ella (la monarquía del Rey Cristianísmo de Francia o la del Rey Católico de España), aunque no sin conflictos (como prueba las polémicas en torno al regalismo, o el galicanismo). La monarquía inglesa del Defensor de la Fe (Enrique VIII, María Tudor e Isabel I) intentó alternativamente una u otra opción para decantarse finalmente por una salida intermedia entre ambas (el anglicanismo). Los reyes intentaron imponer la unidad religiosa a sus súbditos: en España los Reyes Católicos expulsaron a los judíos y Felipe III a los moriscos, en Inglaterra el anglicano Enrique VIII persiguió a los católicos, y en Francia Richelieu persiguió a los protestantes. El principio cuius regio eius religio (la religión del rey ha de ser la religión del súbdito) fue el director de las relaciones internacionales desde la Dieta de Augsburgo, aunque no consiguió evitar las guerras de religión hasta la firma de los Tratados de Westfalia (1648).Otro frente de batalla fue la nobleza, que en ocasiones se resiste al aumento del poder real, como en la Guerra de las Comunidades de Castilla (1521), la Fronda francesa de 1648, o las conspiraciones con ocasión de la crisis de 1640 contra el Conde-Duque de Olivares en distintos puntos de la Monarquía Hispánica. No debe interpretarse esto como una identificación de los intereses de clase de la burguesía y la monarquía, que puede apoyarse en ella, sabiendo que es su principal fuente de ingresos, pero, al menos en las zonas en que puede hablarse de sociedades de Antiguo Régimen, se identifica mucho más claramente con los intereses de la clase dominante: los privilegiados (nobleza y clero). En esas mismas ocasiones las revueltas también mostraron un componente de particularismo regional que se opone a la centralización, la resistencia de instituciones que pueden funcionar como contrapeso a la corona (Parlamentos judiciales o legislativos), o un carácter antifiscal. En el caso más favorable al poder real, el francés, resultó en una monarquía absoluta identificada con eln estado unitario y centralizado. Mientras tanto, primero en Holanda (tras su independencia) y luego en Inglaterra (tras la Guerra Civil Inglesa) se experimenta el funcionamiento de la monarquía parlamentaria en respuesta a otra formación económico social.En lo externo, los imperios europeos buscaron ampliar sus horizontes territoriales. España se construyó un Imperio en América. Portugal y Holanda fundaron factorías, núcleos de futuras ciudades, en diversos puntos costeros diseminados por todo el mapa terrestre. Francia e Inglaterra intentaron entrar en la India, al tiempo que fundaban colonias en lo que después serán Estados Unidos y Canadá. La pugna por el complejo mapa de político europeo fue incesante, desgastando las energías sociales extraídas a través de los impuestos en cruentas conflagraciones cuyo fin podía ser el predominio dinástico, religioso o el mantenimiento o la discusión de la hegemonía continental, en la que se sucedieron España y Francia, con la irrupción local de potencias locales (Dinamarca, Suecia, Polonia...). Los escenarios de las conflagraciones europeas fueron preferentemente los atomizados espacios políticos de la península italiana y centroeuropa, surgiendo en ésta las potencias rivales de Austria y Prusia, cuyo futuro no se dilucidará hasta bien entrada la Edad Contemporánea.Frente a todo esto, las viejas estructuras supranacionales medievales hicieron crisis. La Iglesia Católica fue incapaz de mantener unida a Europa bajo su dominio aunque los Estados Pontificios subsistieron con una influencia incomparablemente superior a su peso temporal, y el Sacro Imperio Romano Germánico, después del frustrado intento por restaurarlo de Carlos V, fue prácticamente desmantelado por el Tratado de Westfalia de 1648. El Imperio siguió existiendo teóricamente hasta 1806, pero en los hechos no era más que una presencia nominal en el mapa internacional, sin poder efectivo.

2009-05-12T04:36:00.000-07:00

L'edat contemporània

L'edat contemporània és el concepte que s'aplica a l'últim gran període històric i que comprèn des de la Revolució Francesa l'any (1789) i que arriba fins a la nostra actualitat. Tanmateix, cal tenir en compte que aquest període no és, en cap cas, una època linial, sinó complexa i amb diferents canvis que la determinen. La podem caracteritzar per un marcat procés de creixent econòmic tant des d'un punt de vista quantitatiu (producció i consum) com des d'un punt de vista qualitatiu (productivitat, mecanització i indrustialització). Paral•lelament, l'economia queda determinada en aquest període per procés de globalització accelerat, però amb una gran diversitat segons la regió analitzada.

Cal tenir en compte que aquest període té dins seu sudivisions, com els canvis de segles, o fins i tot esdeveniments fonamentals per a la humanitat com la Revolució Russa o la Segona Guerra Mundial; aquest últim com a referent d'un període, Món actual que segons els historiadors i la disciplina l'entenen com un altre període aliè al contemporani. Paral•lelament, des del món anglosaxó veiem com existeix una altra manera d'anomenar el període actual a través del concepte modern tot enllaçant des del Renaixement fins a l'actualitat una etapa dividida en la Primera Edat Moderna i la Tardana Edat moderna, només dividida per la pròpia Revolució Anglesa el 1688 (un segle abans de la francesa).

Revolució indústrial

2009-05-11T00:41:00.000-07:00

Primera guerra mundial

2009-05-10T00:58:00.000-07:00

La Primera Guerra Mundial o Gran Guerra va ser un conflicte armat que va tenir lloc entre 1914 i 1918, i que va produir més de 10 milions de baixes. Més de 60 milions de soldats europeus van ser mobilitzats des de 1914 fins al 1918. Originat a Europa per la rivalitat entre les potències imperialistes, es va transformar en el primer a cobrir més de la meitat del planeta. Va ser en el seu moment el conflicte més sagnant de la història. Abans de la Segona Guerra Mundial, aquesta guerra solia anomenar la Gran Guerra o la Guerra de Guerres. Va ser la segona guerra més perjudicial de la història després de la Segona Guerra Mundial

La guerra va començar com un enfrontament entre Àustria-Hongria i Sèrbia. Rússia es va unir al conflicte, ja que es considerava protectora dels països eslaus i desitjava soscavar la posició d'Àustria-Hongria en els Balcans. Després de la declaració de guerra austrohongaresa a Rússia l'1 d'agost de 1914, el conflicte es va transformar en un enfrontament militar a escala europea. Alemanya va respondre a Rússia amb la guerra, obligada per un pacte secret contret amb la monarquia dels Habsburg, i França es va mobilitzar per donar suport a la seva aliada. Les hostilitats van involucrar a 32 països, 28 d'ells anomenats «aliats»: França, el Regne Unit, Rússia, Sèrbia, Bèlgica, Canadà, Portugal, Japó, Estats Units (des 1917), així com Itàlia, que havia abandonat la Triple Aliança . Aquest grup es va enfrontar a la coalició de les ‘’Potècies Centrals’’, integrada pels imperis austrohongarès, Alemany i otomà, acompanyats per Bulgaria.