Història

Edat mitjana:

L'edat mitjana o medieval, en la història d'Europa, és el període intermedi entre l'edat antiga i l'edat moderna. Per tant, tradicionalment, començà el segle V amb la caiguda de l'Imperi Romà, l'any 476, i finalitzà el segle XV amb la caiguda de Constantinoble, el 1453, o bé amb el descobriment d'Amèrica l'any 1492. El nom va ser posat pels humanistes del Renaixement com a terme despectiu, perquè la consideraven una l'època fosca compresa entre dos moments d'esplendor cultural.

Actualment els historiadors del període prefereixen matisar aquesta ruptura entre l'edat antiga i l'edat mitjana de forma que entre els segles III i VIII se sol parlar d'antiguitat tardana, que hauria estat una gran etapa de transició en tots els àmbits: en allò econòmic, per la substitució del sistema esclavista pel feudalisme; en allò social, per la desaparició del concepte de ciutadania romana i la consolidació dels estaments medievals; en allò polític per la descomposició de les estructures centralitzades de l'Imperi que donà pas a una dispersió del poder; i en allò ideològic i cultural per l'absorció i substitució de la cultura clàssica per les teocèntriques cultures cristianesislàmica (cadascuna en el seu espai).

L'edat mitjana s'acostuma a dividir en dos grans períodes: alta edat mitjana (segle V a segle X, sense una clara diferenciació amb l'antiguitat tardana); i baixa edat mitjana (segle XI a segle XV), que al seu torn pot dividir-se en un període de plenitud, la plena edat mitjana (segle XI a segle XIII), i els dos últims segles que van presenciar la crisi de l'edat mitjana (segle XIV i XV).

L'alta edat mitjana es caracteritzà per la ruralització i la davallada comercial i cultural de l'Occident europeu. L'Imperi bizantí allargà l'ensulsida de l'imperi Romà d'Occident mentre l'Islam s'estengué fins a Hispània. Entre els segles VIII i X l'Europa cristiana consolidà un sistema econòmic i polític que s'ha conegut amb el nom de feudalisme marcat per la feblesa del poder monàrquic, amb una autoritat mediatitzada per la noblesa i el clergat; l'autarquia econòmica; l'existència d'una complexa xarxa de relacions socials i vincles feudals (vassallàtics quan la relació era entre dos homes lliures, un actuant com a senyor i l'altre de vassall; o de servitud quan era entre un home lliure que actuava de senyor i un altre que renunciava a la seva llibertat: el serf); i una societat teocràtica, on la idea de Déu omplí tota la societat i els centres religiosos actuaren com a focus de cultura, riquesa i lligam amb el passat, amb el llatí com a llengua de cultura i d'intercanvi.

La baixa edat mitjana es caracteritzà, a partir del segle XI, per un canvi de tendència: l'agricultura de l'Occident europeu començà a generar excedents comercialitzables i es produí un desenvolupament de les ciutats impulsat per una intensa activitat comercial. El període d'expansió econòmica fou bruscament interromput a mitjan segle XIV: fou el principi del trencament de les estructures econòmiques i socials del sistema senyorial imperant i l'inici de molts dels trets bàsics de l'edat moderna europea.

En aquest llarg període de mil anys hi hagué fets i processos molt diferents, diferenciats temporalment i geogràfica, que responien tant a influències mútues amb altres civilitzacions i territoris com a dinàmiques internes. Algunes tingueren una gran projecció cap al futur i foren les bases de l'expansió europea posterior, i del desenvolupament d'una incipient vida urbana i una burgesia que amb el temps desenvoluparien el capitalisme. També sorgiren formes polítiques noves: el califat islàmic, els poders universals de la cristiandat llatina (Pontificat i el Sacre Imperi Romà Germànic), l' Imperi Bizantí i els regnes eslaus integrats en la cristiandat oriental; i en menor escala, tot tipus de ciutats estat, des de les petites ciutats imperials lliures fins a repúbliques italianes que van mantenir imperis marítims (Venècia); i les monarquies feudals, que transformades en un model de monarquia autoritària, prefiguren l'estat modern.